La menor de les conseqüències

Fa pocs dies, a Vallcarca va aparèixer una pintada que més o menys deia 'El problema és l’especulació, i els okupes són la menor de les seves conseqüències'. I és cert. A Catalunya durant el 2019 es van dictaminar poc menys de 12.500 desnonaments, és a dir, més d’un desnonament cada hora. 

El preu del lloguer a Catalunya s’ha incrementat un 60% entre el 2014 i el 2019 i el nombre d’habitatges buits en mans de bancs i grans tenidors és de 50.000. 

Això no vol dir que no existeixi un problema específicamb les ocupacions, sobretot quan aquestes estan vinculades a tràfic de drogues o generen problemes greus de convivència, i en aquests casos evidentment que s’had’actuar de manera àgil i eficaç. Però cal anar més enllà, les ocupacions són només la conseqüència d’un problema general d’accés a l’habitatge. I aquí sí que hi trobem els grans criminals que no surten a les notícies: les entitats financeres, empreses immobiliàries i fons voltor que mantenen desenes de milers de pisos buits, els que expulsen, emparats per la justícia, a milers de famílies de la seva llar cada any. Un estudi recent, realitzat per l’Obra social BCN, indica que un 70% de les ocupacions de Catalunya són realitzades per famílies que es troben, gairebé en la seva totalitat, sota el llindar de la pobresa. A més, i aquí està la clau de la qüestió, més del 80% dels habitatges ocupats són de bancs o grans propietaris. 

Allò que interessa als bancs no ens convé a nosaltres.

Ens trobem davant una campanya d’alarmisme, on es busca sobretot generar pànic i confusió. La por fa que actuem de manera irracional i que busquem culpables, uns culpables que ja s’encarrega d’assenyalar la dreta i l’extrema dreta mediàtiques, i que curiosament són els seus sospitosos habituals: persones migrades, gitanes, ganduls que viuen de ‘les paguetes’ del govern social-comunista (?), etc. Però es tracta d’això només, d’assenyalar les ocupacions per desviar l’atenció i deixartranquils als bancs? Segurament no. 

La por també té un altre efecte: que s’exigeixi a l’estatmés mà dura per acabar amb allò que genera inseguretat. En aquest cas, es juga amb la idea que qualsevol persona pot perdre la seva llar perquè s’hi han instal·lat uns ocupes, però aquesta és una idea que cal desmentir. I aquí està un dels elements clau, com hem vist la gran majoria dels habitatges ocupats són propietat de bancs o grans tenidors, però amb una campanya d’alarmisme, on es diu que qualsevol pot tornar de vacances i trobar-se la casa ocupada, s’aconsegueix que allò que és un interès específic dels grans propietaris, es percebi com un interès general de la ciutadania, i que la demanda de més mà dura contra les ocupacions passi a ser una demanda amb ampli suport social, malgrat que després no ens afecti en res, o fins i tot ens pugui perjudicar. 

Desemboliquem la troca: ningú ocuparà casa teva.

Arribats en aquest punt, cal explicar algunes coses. Si algú entra en una primera residència, aquesta persona està cometent un delicte de violació de domicili, davant del qual la policia de manera immediata pot intervenir -sense ordre judicial- per a posar fi a l’activitat delictiva. La primera residència, la residència on vius, és intocable. El delicte de violació de domicili està penat amb fins a dos anys de presó o quatre si s’ha usat intimidació o violència. En el cas que la policia tingui dubtes sobre si es tracta d’una residència en ús, es pot recórrer al jutjat de guàrdia, que decretarà el desallotjament cautelar si s’aporten evidències que es tracta d’un habitatge usat pel propietari. La mateixa lògica s’aplica en el cas de segones residències.

 

La cosa canvia si l’ocupació es realitza en un habitatgebuit, en aquest cas el delicte que es comet és d’usurpació, un delicte lleu castigat amb pena de multa. En aquests casos la policia té més dificultats per actuar de manera directa i els processos judicials es poden allargar mesos o anys.

Aquestes últimes són les ocupacions reals, les que passen i, com hem dit, afecten principalment a entitats financeres, unes entitats financeres que a més s’estan preparant per a un probable increment dels desnonaments a causa de la crisi de la Covid-19. Davant aquesta situació, és fàcil arribar a la conclusió que la campanya mediàtica en contra de les ocupacions és una eina de pressió per aconseguir una reforma de la llei que faciliti l’expulsió de les persones que ocupen habitatges buits, i potser de pas, agilitzar també els desnonaments. Un pas més per a garantir el dret a la propietat -i a especular amb aquesta-per sobre del dret fonamental d’accés a un habitatge digne. 

 

Josep Mañé Chaparro